Se'm posa la pell de gallina i les esgarrifances recorren la meva columna vertebral mentre s'escampen per les ramificacions nervioses que l'envolten, la sang comença a refredar-se, quedo ben blanca i els ulls quasi en blanc... Tinc fred però suo. Sento
vergonya aliena quan aquella persona comença a parlar... sense deixar ni un espai de silenci perquè qualsevol de nosaltres pugui intervenir en el que ja s'ha convertit en un monòleg pedant que fa cagar perquè es nota que vol semblar una cosa que no és i és el que no vol semblar. S'escolta, no s'autopetoneja perquè no pot...
La cirereta de tot això ha estat quan ha dit que sentia
vergonya ajena (ep, i
ajena amb el so de la jota catalana, com dient: que en sóc de bo i que en sé de parlar, nens, esteu impressionats, ja ho sé...).

De vegades, sento
vergonya aliena quan veig certes relacions personals a les discoteques o bars de nit.